Aztec Rex (Brian Trenchard-Smith)

Hi ha pel·lícules dolentes, n’hi ha d’horribles i desprès n’hi ha d’altres, com Aztec Rex. Si poguéssim imaginar tots els despropòsits que es podrien fer i posar junts en una sola pel·lícula, us puc assegurar que aquesta en té molts, molts més, fins i tot masses. Partint de la idea de que Hernán Cortés va arribar a la costa de Mèxic abans del que diuen les cròniques, per descobrir amb els seus propis ulls que, els famosos sacrificis humans dels asteques no eren per honorar als déus, si no per donar de menjar a un Tiranosaure Rex… Vaja, tot una revelació.

aztecrex02
Un dinosaure amb tanta gana que es menja fins i tot el tronc on la seva víctima s’aguanta per no caure.

Però si no en teníem prou amb l’argument poc menys que absurd, la posada en escena porta aquesta pel·lícula a un altre nivell… Un altre nivell molt més baix. Deixant de banda un dinosaure generat per ordinador digne dels pitjors videojocs dels noranta, el reguitzell de barbaritats és molt llarga: el vestuari dels suposats espanyols és del «xino» de la cantonada, cascs, cuirasses i espases de plàstic, combinats amb un magnífics xandalls; els seus enemics, emperifollats amb un excés d’ornaments plumífers, semblen de tot menys asteques. Però si tenim en compte que en aquesta peli res s’assembla al que és, ja que Hernán Cortés té els ulls blaus, els escenaris estan pintats amb «brocha gorda», la sang sembla vi de garrafa i els budells botifarres sucades amb ketchup, tampoc es nota tan.

aztecrex
Un soldat espanyol amb empatxat de budells de pega.

Però si hi ha una cosa que destaca és que aquesta pel·lícula, basada en fets reals, segons ells, ens explica l’origen d’una beguda tan nostrada com és la sangria, i ho fa amb aquestes paraules finals de boca del frare que sobreviu a l’expedició mentre es pimpla una copeta: «per les meves bones obres em van concedir la santeda, i el meu nom perdura en aquesta beguda tan especial que vaig crear, la sangría»… Olé, olé i olé, si senyo, això és un final i lo altre són collonades.

Marinneri

Des de la més tendre infancia viu rodejat de cinema. Cinema per tots llocs. Al sofà, al llit, a la sopa. Tant de cinema que quan encara hi havia VHS li sortia la cinta per les orelles. Amant del retro, segueix pensant que els mòbils tàctils són els que tenen botons. Adicte al cómic franco-belga, creu que tota pel·lícula és bona si té AC/DC a la banda sonora. Avui, encara sent historiador, sobreviu com a crític de fortuna. Si vosté té algún dubte sobre cinema, i se'l troba, potser pot contractar-lo.

Hi ha 2 comentaris

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s